interculturalité-interculturalitat

“Coexistir, aquò’s comprene

çò que pòt ofensar l’autre “

L’escrivan Jean-Marie Gustave Le Clézio a crescut dins una familha emigrada a l’illa Maurici, breçat per las lengas anglesa e francesa. Sosten l’idea d’una societat interculturala, que los ciutadans i se pòdon “endevenir rasonablament amb lors diferéncias” al luòc d’assinsar de bocs emissaris.

Estampèls apertegats per Frédéric Joignot Le Monde samedi 13 septembre 2014. Culture et idées.

Jean-Marie Gustave Le Clézio, prèmi Nobel de literatura 2008, nascut a Niça en 1940, es de nacionalitat francesa e mauriciana. A plan viatjat, s‘es interessat a las culturas amerindianas e a contat a sa mòda la colonizacion del Saara occidental dins Désert (Gallimard, 1980). Dins aquela entrevista, nos parla del multiculturalisme, uèi tan descridat.

 

Per vòstra istòria personala, vos disètz multicultural de naissença, nos’n podriatz parlar ?

Nasquèri en França en 1940, dins una familha sortida de Bretanha emigrada a l’illa Maurici, aital soi francés, pasmens jos influéncia. Mon paire, el, èra maurician, doncas britanic a aquela epòca. Cal encapar que l’Illa Maurici coneissiá un curiós estament d’esquizofrenia, pel mal d’èstre estada colonizada per França de 1715 entrò 1810, puèi pels Angleses.

Planas familhas mauricianas foguèron scindidas entre los tenents d’Anglatèrra e los que fasián de resisténcia, pus sovent de femnas, que butavan pas totjorn d’estudis e reganhavan a adoptar la lenga anglesa. Aquò donèt de familhas esquerrencas, amb d’òmes puslèu anglofils e de femnas francofilas. Ma familha escapèt pas a aquel estament. Ni mai ieu.

Èretz doncas britanic, maurician, bilingue tot en viure en França…

D’efièch, aviái la nacionalitat britanica, entre que ma maire coitivava l’aimança de França e acusava Anglatèrra de las piègers malafachas: d’aver cremada Joana d’Arc, bombardada la flòta francesa a Mers-el Kebir en 1940, e n’oblidi. Quand coneguèri mon paire, a dètz ans, volguèt que li parlèssem en anglés. Teniá de criticar França, defendiá lo colonialisme anglés que disiá pus respectuós de de las populacions que los Franceses. Exercissiá una disciplina de fèrre a la mòda de l’armada britanica, nos dreiçant mon fraire e ieu amb sa cana de fusta. Al còp, aviá una bona bibliotèca anglesa ont se trobava Shakespeare, Conrad, Dickens.

Ma maire, ela, aviá eretat de la bibliotèca classica francesa de sos parents, qu’anava de Chateaubriand a Alphonse Daudet. Ai fòrça legit dins las doas lengas. La resulta, es qu’èri plan partejat, amb una identitat mescladissa, noirigada de mantunas culturas…

Aquela identitat èra “malurosa”, per tornar prene lo titol d’un ensag recent d’Alain Finkielkraut ?

Me sembla qu’es un libre dels pus inquietants d’aquestas annadas passadas. Defend una pensada uniculturala. A la diferéncia de son autor, me pausèri la question d’escriure en francés o en anglés quand viviái en França. Per agradar a mon paire, comencèri per produire de tèxtes en anglés, mas per bon o mal astre, non sai, los editors angleses los me refusèron. Passèri al francés, una lenga plan polida, çò que m’empacha pas de presar l’anglés. Estudiant, pensèri quitament a venir un ciutadan britanic sencèr, saique mai per satisfar mon paire. Èra planièr, teniái un passapòrt britanic, e mai portèsse la letra infamanta C, “Consular”, que significava que ma naissença èra estada declarada al consolat. M’ostalèri a Bristòl, puèi Londres que i passèri quauques annadas. Puèi, agèri enveja de tornar en França. Fin finala, mon identitat es pas malurosa, mas multipla, coma la de fòrça mond.

A l’illa Maurici, se pòt doncas parlar d’una societat multiculturala ?

L’illa es multiculturala dempuèi plan longtemps, ja que de comunitats diferentas i vivon ensemble dempuèi lo sègle XVII, quand los Olandeses l’ocupèron amb d’esclaus africans e malgaches. Pus tard, los Franceses la colonizèron, adusent de novèls esclaus, puèi los Angleses acompanhats per d’Indians indoístas e musulmans, sens oblidar l’arribada dels Chineses. Aquela pluralitat s’es revirada, per usança, per una cèrta tolerància, tan mai que los Angleses an favorit lo multiculturalisme en instituent de leis que respectavan las religions e las lengas de cada comunitat.

Dins una illa que, mantun còp lo jorn dins un quartièr o l’autre, ausissètz las campanas de la glèisa sonar, o l’apèl del muezin, o batre lo gong dins un temple tamol, sètz alestits a coabitar amb de gents diferentas. Puèi, visualament, descobrissètz per carrièiras de personas de totas tenchas de pèl, vestidas o cofadas de totas las manièiras, amb de parladuras cambiadissas, de biaisses de viure desparièrs, una cosina plan lor. Aquò obliga a portar una bèla atencion a tot lo mond. Pr’aquò, se tracha pas solament de viure latz e latz. Coexistir dins aquelas condicions implica una compreneson de çò que pòt ofensar l’autre.

Èretz plan per far vòstre servici militar en Argèria francesa, alara al fòrt d’una guèrra coloniala. Consí o visquèretz ?

Coneissiái lo sistèma colonial. A l’illa Maurici, un pichon elèit europenc, sustot d’origina francesa, velhèt longtemps a gardar sos privilègis, contrarotlant totes los afars e fasent pas gaire cas dels autres pòbles que vivián sus aquela illa, encara mens a lor cultura. Vesiái l’estament en Argèria coma un espandiment de la de Maurici. Me mingravi plan d’èstre mandat enlai après lo licèu. Un mieu condiscipol que s’èra mancat lo bachelierat, moriguèt quatre jorns après èstre estat enrotlat.

Mon paire me disiá: ”te pòdes pas anar batre contra de mond que demandan l’independéncia.”. Voliá que regetèssi la nacionalitat francesa e me fasiá legir los jornals angleses, que sostavan pas França. Aviái una tanta que trabalhava per la marina nacionala a Marròc, nos mandava de documents terribles sus las malafachas de l’armada francesa. Mon fraire e ieu, pro annats per partir, sabiam ben que se trachava d’una guèrra coloniala feròça, amb de vilatges bombardats, de torturas, entre que planes Franceses cresián al ròtle civilizaire de la Republica.

Aquesta guèrra restava la malautiá infantilizanta de França, aquesta patologia que consistís a creire que d’unses pòbles son pas madurs per l’independéncia e que devon lor identitat e lor vam a la sola podença coloniala.

Finalament, faguèretz vòstre servici en viatjar al torn del mond, decobrissent de novèlas culturas…

A l’epòca de De Gaulle, se podiá far son servici militar dins la cooperacion culturala. Postulèri per China, mas me mandèron en Tailàndia. Puèi anèri a Mexic. Mercegi França, sa dubertura al mond, de m’aver ofertas aquelas possibilitats.

A Mexic, coneguèri un truc cultural bèl. Rencontrèri Jean Meyer, un istorian, alara un cooperaire, que venguèt un amic carissime. Mercé a el, m’interessèri a l’istòria de Mexic e a las civilizacions indigènas. Legiguèri las cronicas espanhòlas dels sègles XVI, XVII e XVIII, los colonizaires e los empatics coma Bartolomèu de Las Casas (1484-1556), m’interessèri a las mitologias indianas, als codèxes astècas e maias, revirèri Las Profecias de Chilam Balam (Gallimard, 1976). Quand preniái lo metro a Mexico, tornavi trobar los meteisses Indians a l’entorn de ieu, parlant lor lenga, amb de vestiduras plan lors. Compreniái que totas aquelas culturas, afrabadas e mespresadas, resistissián, coabitavan, totjorn vesedoiras, fasent de Mexic una societat multiculturala.

Dins las annadas setanta, anèretz al rencontre dels Indians Huichol, que ne prenguèretz la defensa en 2012, en denonciar un projècte menièr que menaça lors tèrras…

Voliái escambiar amb aquels pòbles, los conéisser, alara que lor dison endarrièirats, una empacha a l’enantiment, d’inferiors. Participèri a las ceremonias de la Pasca de Huichol de la Sierra Madre, consumiguèri amb elses de sopa de peiotl, assistiguèri als rituals que los òmes i se traucan la lenga amb una agulha de cactus per versar lor sang sus la tèrra e l’emprenhar.

Mercé a elses, me tornèri nosar amb la fervor religiosa, que coneguèri enfant, comprenguèri quanta part mistica tota de l’uman es estada maltractada dins nòstre mond occidental. Los quites revolucionaris, los terçmondistas mespresavan aquestes pòbles, pensi a Regis Debray, a Che Guevarra, que se trachèron pas jamai de saber consí vivián los indians, quins èran lors mites, lors costumas, los jutjant escurantistas. Dins Lo Sòmi mexican o la pensada interrompuda (Folio, 1988), temptèri d’imaginar lo vam de la civilizacion mexica se los Espanhòls l’avián pas amorçada.

Avèm encara plan d’aprene de las culturas indianas ?

A Mexic, m’amistancèri amb un estudiant en medecina que part regladament estudiar a cò dels bruèisses, los brujos, dins Chiapa. Conortat per l’universitat, estúdia lors recèptas de botanica terapeutica, lors remèdis, lors tecnicas psicologicas fondadas sus l’empatia e la persuasion.

Aicí un exemple d’escambi de cultura escinge de mesprètz, que cadun i apren de l’autre, una forma de don e de contradon. S’Antonin Artaud, que, dins las annadas trenta, cercava a Mexic las traças d’una cultura enclausa avalida en Euròpa, aviá sauput que de joves mètges farián un jorn aquel marchament, mai de setanta ans après son sojorn cò dels Tarahumaras, ne seriá estat tresvirat. Segon ieu, foguèt un capdavantièr de çò que se ditz l’interculturalitat, l’escambi de cultura a cultura.

Aquela interculturalitat sembla plan èstre de mal imaginar en França, qué pensatz ?

Mantunas vilas francesas son multiculturalas per lor istòria. Quand òm vei los immòbles parisencs, òm sap qu’al sègle XIX las serventas e los bonhats vivián als trastes, un pauc pus bas los provincials novèlament arribats, e qu’òm trobava als estatges nòbles, los dosens amb balcon, las gents sapadas, sovent proprietaris. Totes vivián aquí de banas, de còps trabalhavan ensemble e se la teulada perdiá, s’endevenián per la far galafatar, e mai a l’epòca los Bretons e Auvernhasses del darrièr estatge foguèsson considerats pels Parisencs coma de mond ignorants, supersticioses, parlant mal lo francés.

Aquela coabitacion urbana quitèt de foncionar al temps de l’èra coloniala, quand los abitants dels países africans e maugrabins comencèron de venir. Planes Franceses, e mai las institucions, establiguèron tanlèu de barramentas amb elses, persuadits qu’existissiá una ierarquia irreductibla de las raças e de las culturas, explicant qu’èran pas coma n’autres. Entrò a l’independéncia, los paises colonizats foguèron presentats pels governants, coma de territòris luènhs de la Republica, dependent d’ela, ont vivián luènh del centre de populacions pauc ensenhadas que França civilizava. Quand aquelas gents arribavan en França, devián renegar lor istòria, s’empaisar, s’empantenar.

Volètz dire que França a pas jamai considerats los Africans e Maugrabins coma portaires d’una vertadièira cultura, amb que dialogar ?

Fòrça pensaires franceses son los eretièrs d’una tradicion uniculturala, al sens que se vòl universala, republicana, fondada sus l’aprendissatge del francés, l’istòria de França e lo respècte dels dreches de l’òme.

Pr’aquò, quora la Republica se formèt, auriá pogut optar pel federalisme, lo respècte de las identitats regionalas, de lors lengas, de lors tradicions, coma ne virèt en Espanha. Auriá pogut imaginar una constitucion pus sopla, pluriculturala. Mas lèu, lo jacobinisme, lo centralisme e l’intransigéncia republicana s’afortiguèron. Es aquela meteissa volontat universalista que presidiguèt a la colonizacion.

Quand òm legís lo tèxtes de l’epòca, òm vei qu’existissiá lo projècte d’installar una Republica civilizaira. Aquesta anava adurre nòstres benfaches a de salvatges ignorants e ninòis qu’avián besonh qu’òm tenguèsse èime d’elses. Sens renegar los apòrts culturals e scientifics dels Franceses a Magrèb, està que quora un país enditz per la fòrça las siás leis, la siá lenga, las siás costumas a de pòbles, lo mèr fach de las endire las rend bufècas.

Oblidèssem pas los centenats de milierats d’Argerians mòrts pendent la guèrra d’Argèria. Uèi encara França a pas digerida aquesta guèrra. D’unes Franceses pensan que totes los immigrats e lors seguents pècan de cultura, son pas ensenhats, o son de musulmans entenèrcs, e qu’es de mal coabitar amb elses.

Delai aquestes prejutjats, las dificultats de coabitacion venon pas de pòrtaments machistas, d’incivilitats o encara d’actes d’intolerància e de racisme plan sovent ligats al fach religiós o a de tradicions tresanadas ?

Acceptar la cultura de l’autre significa pas acceptar l’excision, l’intolerància o lo machisme. França los combat, a de leis per aquò, son istòria laíca e umanista, los dreches de l’òme, mas aquò significa pas que se dega acometre contra los seguents dels immigrats jol pretèxt que son musulmans o que lors parent o son.

Las religions se reforman, los dogmas s’assoplisson, las culturas d’origina evoluisson e s’enriquisson tre que las personas son confrontadas a d’autras valors, experimentan de novèls biaisses de viure, e mai cò dels musulmans.

En Tunisia, d’intellectualas e de militantas se batèron per endire la Constitucion de genièr de 2014 que coneis l’egalitat de las femnas. Es un eveniment istoric. A Marròc, Aícha Ech Chenna, que merita lo prèmi Nobel de la patz, trabalha per dessarrar lo carcan masculin e far prodèl a las femnas repudiadas.

E mai en França, las novèlas generacions dels mainatges immigrats aprenon a viure en Republica, estúdian dins d’escòlas laícas, esposan de non-musulmans, planes vòlon capitar, d’associacions de femnas denóncian lo machisme, d’escrivans, d’actors, d’artistas, d’entrepreneires se destingan, una classa mejana se forma, e se d’unses s’enclauson agressivament sus la religion, sustot dins los quartièrs deseretats, totes o fan pas, al contrari.

Consí la Republica podriá asegar una societat pluriculturala e multiconfessionala que reneguèsse pas sas fondamentas laícas e lo respècte dels dreches de l’òme ?

Ai pas ges de recèpta. Benlèu cal far coma en Bolivia, imaginar una mena de ministèri de l’educacion interculturala puslèu qu’un ministèri de l’identitat nacionala. Lo president, Evo Morales, a modificada la Constitucion, conegudas las nacions indigènas e oficializadas lors lengas entrò ara interdichas dins las escòlas e l’administracion. Sosta un estat “plurinacional” e “plurilingue”.

Dins Bolivia de uèi, tre l’escòla primària, cada escolan apren tres lengas: l’espanhòl, sa lenga mairala (l’aimara o lo quechua) e una autra per se dubrir al mond. Òm vei plan qu’aquela pluralitat de lengas faculta los escambis “interculturals” entre las diferentas comunitats, entre gents de las vilas e dels campèstres, amb los estrangièrs.

Estimi aquela idea d’una societat “ interculturala” mai que “multiculturala”. Supausa qu’aprenèm uns dels autres, coma se fa correntament dins los afars, lo comèrci, las arts, la literatura, que nos podèm endevenir, acceptar, debatre, discutir de zònas de tension, o encara “nos endevenir rasonablament” de nòstras diferéncias, coma perpausan los Canadians.

En França, assistissèm pas puslèu a una exasperacion de las tèsis d’extrèma drecha, que regètan tota forma de multiculturalisme ?

Ai plan legit d’en darrièr la premsa de las annadas 1930. Es ensenharèl. Vesètz pojar una obsession de puretat etnica e culturala francesa, un enaurament de las vertadièiras originas, que passa pels Galleses e la crestiantat, una denóncia de la decadéncia, deguda a l’enemic interior, a las raças non europencas, a l’esquèrra “enjosivada”, una remesa en valor de de la monarquia e del poder reial, una exasperacion del patriotitge e del nacionalisme, tan plan qu’òm compren consí la guèrra ven indefugibla.

Aquels “Franceses vertadièrs” son persuadits que se cal mobilizar en milícias, crear de faccions, per esconjurar los perilhs, e es inquietant de veire uèi l’extrèma drecha e una part de la drecha tornar prene aquels arguments de guèrra civila. Es una mena de veren, agusant lo sentiment d’una pojada dels perilhs, assinsant de bocs emissaris. Tròbi aquò plan inquietant.

À propos de pdlc95

Passerelle des langues et cultures
Cette entrée a été publiée dans Occitan ou Langue d'Oc. Vous pouvez la mettre en favoris avec ce permalien.

Les commentaires sont fermés.